La primera idea la vaig tenir l’estiu del 2014. Li vam comprar una bicicleta de segona mà al meu fill, que llavors tenia vuit anys. Ell estava entusiasmat amb la seva bicicleta de muntanya, negra i groga d’una marca prou bona, perquè aguantés el seu ritme. El mateix dia, arribava un dels seus millors amics. De sobte de lluny vam veure com s’atansava algú amb una bicicleta que brillava. Novíssima. Era del seu amic.
A la tarda el meu fill em va dir que volia una bici nova, que la seva era lletja i vella. Jo li vaig dir que la que havíem comprat de segona havia estat d’un altre nen que li agradava molt la muntanya i que segurament ja es coneixia els camins de la Cerdanya i, qui sap, si en alguna excursió, la bicicleta podria reconèixer algun dels camins i el podria ajudar.
I ja no es va queixar més. No sé si perquè el vaig convèncer o perquè no volia escoltar més històries inversemblants de la seva mare.
A mi però se’m va encendre una llumeta. Se’m va acudir la idea d’explicar les vides de diferents personatges, seguint a una mateixa bicicleta que passava de mà en mà. I vaig decidir, a més, que la bicicleta seria la narradora.
I el títol em va venir rodat: “La vida en bicicleta”. Qui explicava la història era una Rabasa del 1936 que tot ho veia, tot ho sabia i estava present en totes les accions dels meus personatges.
Al cap d’un any de reballar-hi el vaig tenir enllestit. Gent del sector literari em va aconsellar deixar-lo reposar. No el vaig llegir durant un parell de mesos per distanciar-me del text. Quan finalment, el vaig rellegir… alguna cosa havia canviat.
La història m’avorria.
Vaig augmentar l’acció dels personatges, vaig allargar alguna història, vaig canviar alguns paràgrafs,… però seguia sense agradar-me.
Vaig treure tota la trama del moment actual, la de l’avi i el net, i només vaig deixar la part antiga però tampoc em va convèncer perquè l’estructura del llibre es convertia en una estructura lineal i no era el que jo havia planificat.
Què passava? Per què havia canviat tant, per què no m’atreia?
Vaig indagar a les xarxes per saber què tenien els llibres més venuts, els més llegits, els premiats,… Vaig buscar quines tendències hi havia, què escrivien els joves, les veus més madures,… Vaig assistir online a algunes classes d’escriptura,… Mirava de trobar alguna solució per la meva història que enganxés. Fins que un dia, vaig descobrir un petit llibre d’una noia canària. Era la seva primera novel·la i tenia molt bones crítiques. Es titulav
“Panza de burro” de Andrea Abreu, i editat per Sabina Urraca (editora por un libro, diu a la coberta). Me’l vaig llegir i em vaig enamorar de com estava explicada la història. Què tenia aquella prosa que la meva no atrapava?
I ho vaig descobrir: una narradora amb personalitat.
I la meva bicicleta no tenia absolutament res del que hauria de tenir una veu.
I em vaig preguntar què tenien aquelles persones capten l’atenció quan parlen.
Perquè era això el que jo necessitava.
Buscava una veu que seduís al lector i, la meva bicicleta, pel fet de ser un objecte, tenia massa inconvenients: primer, havia d’estar sempre present al costat de l’acció i a vegades era poc creïble que estigués segons en quin lloc. Segon, només podia explicar el que passava en aquell moment. Era molt estrany que parlés de futur o passat. No era gaire versemblant que es posés dins el pensament dels personatges. I, tercer, encara que ho vaig intentar, era difícil no pensar en una veu de conte infantil. Al cap i a la fi era un bicicleta la que parlava. Fora! Tot i que em va doldre i molt perquè havia apostat per ella.
Però vaig encertar! De seguda me’n vaig adonar.
Vaig triar una narradora omniscient, que tot ho veu i ho sap.
La meva nova narradora va ser la mort! I parlava en segona persona (tu).
I així va ser com vaig reescriure un llibre que creia acabat.
Les mateixes històries agafaven un to molt diferent, eren més profundes i augmentava la credibilitat. A més, la meva mort era sarcàstica, divertida, ràpida, mordaç.
La meva mort no avorria, ans al contrari, volies saber més i més!
Aquí us deixo un petit tast. Fragment capítol 21:
“El teu món es redueix als petits moviments de l’ésser que acabes de parir, del petit que acabes de conèixer.
I jo em retiro d’ell per uns instants perquè celebri sense mi la vida que estrena.
Tu tanques els ulls i et concentres en vosaltres dos.
De molt endins una sap que et neix una cançó.
It’s a boy,
Mr Walker
it’s a boy a son, a son, a son…”
I no saps per què recordes els afusellaments que no vas aconseguir aturar. El titular és aquest món que li deixes al teu fill i que encara no comprèn.
Soc jo que torno a ser aquí.
Va ser tant la transformació que fins i tot vaig canviar el títol per “Pedalar amb tu”.