Capítol 1

Fondarella, 15 de març de 2008

Ai, Fidel, Fidel. M’intueixes, oi? Ho noto quan em mires com si em veiessis, em perfores amb aquests ulls tan blaus, tan agraïts. No m’has de tenir por, amic meu, però m’agrada que sigui així. Em fa sentir poderosa. Et noto angoixat, no et complau tenir-me voleiant per aquí. Ho entenc. No vols marxar. Sé molt bé que encara tens comptes per liquidar. Que estranys sou els humans, Fidel. Fa una eternitat que soc entre vosaltres i, generació rere generació, sempre deixeu el més important per al final. No
et preocupis, no partirem fins que s’hagi dit l’última paraula.

     Estic al teu costat i ho saps, perquè un calfred subtil t’ha recorregut l’esquena. T’has allunyat. Com si això fos possible! T’has assegut a la vora del llit amb els peus penjant.  Ara et fregues els ulls amb calma. No pots conciliar el son i només són les dues de la matinada. Tems que aquesta sensació d’ofec que experimentes sigui l’inici de la fi. Però de veritat et dic que veuràs un altre clarejar. Demà, les muntanyes verdejaran i les roselles tenyiran de vermell la praderia.

     Ara, t’ordeno que dormis… tens molt a fer i molt poc temps.

     El despertador marca les vuit del matí. Encens el llum de l’habitació a les palpentes. Mires la foto del teu únic net i somrius. No et preocupis per ell, me l’emportaré en el moment oportú, però no serà aviat. Una sap que seràs testimoni dels fets importants que farà. Et costa moure’t, oi? Cada cop més, ho sé. Gires mig cos amb dificultat, embolicat en un remolí de llençols. I penses en la teva dona, com ho portarà quan tu no hi siguis.

     Avui s’ha aixecat abans que tu, la sento feinejar a la cuina. Sé que quan la mires encara hi veus la joveneta que es va deixar conquistar quan amb prou feines en tenia setze. Te’n recordes?

     Soroll de plats i coberts al pis de baix: està preparant l’esmorzar per als hostes, que aquesta Setmana Santa omplen la casa rural que vas heretar fa més de trenta anys. Fins aquí arriba l’aroma de la xocolata i la canyella. La teva dona: notes com cantusseja? Ho fa perquè pensa que potser l’estàs escoltant, però està trencada per dins. Encara sort que no saps quant. Per què m’ho poseu tan difícil?

     Fidel. T’has sobresaltat en sentir el so de les campanes…

     És clar. Toquen a morts.

     Fas un saltet per baixar del llit. Jo de tu m’ho pensaria. Ja sé que és més alt de l’habitual, dels antics, però quan s’acosta l’hora és millor guardar vitalitat per a altres obligacions. Ai, Fidel, fa segles que em sento dir el mateix, què us passa?

     Has estirat el braç tant com has pogut per arribar al penja-robes. Et poses la teva camisa preferida a poc a poc. Així m’agrada, reservant forces.

     Sents? Aquestes passes no són les meves, les coneixes prou.

     És el caminar de la Paulina que puja les escales sense arrossegar els peus. Lleugera. T’observa ja amb una enyorança, que tu no perceps.

     —No canviaràs mai, estimat —et retreu mentre et besa el front.

     Ella et comença a cordar els botons de la camisa i el dors de la mà t’acarona la pell. I a cada gest es mimetitzen les dermis resseques i pigades com el camps que heu sembrat junts.

     —I què vols que canviï, Paulina? La meva veu —i l’afines, com si encara poguessis desfer-te del teu to rovellat—. La manera de vestir? De caminar? Vols que et miri per damunt de les espatlles, així?

     La Paulina riu i s’enreda amb els botons.

     —Mira que ets poca-solta! Et fa mal alguna cosa? —i et passa la mà pel cabell—. Recorda que tens aquelles pas- tilles que fa dies vaig comprar i que encara no t’has decidit a prendre.

     La Paulina se’n va cap de la tauleta de nit i l’obre.

     —Aquí estan. Mira. Noves. Avui és un bon dia per començar. Ve la família i podràs gaudir de… —Gaudir! Ara tot es resumeix a això! —t’enfades per-
què ningú et parla clar—. Què us passa? Em teniu por? Per què no garlem de…

De sobte calles a l’adonar-te’n com la cara d’ella es transforma en un quadre cubista.

—Volia dir… per què no parlem de les filles, del Jan, de les oliveres, de la nostra joventut, de Barcelona… de la vida.

     Ara sí, Fidel, així es guanya el cel. Has encarrilat la teva ira per transformar-la en amor al pròxim. M’enorgulleix el teu canvi. Encara et concediré uns mesos més de vida…

     Et deixo que examinis la teva dona. Com no s’ha encrespat, com segueix amb la seva parsimònia d’agafar el botó i passar-lo pel trau. Si no ho fes, saps que t’hi estaries tot el matí. Aprèn de la seva perseverança, de quina manera subjecta el nacre i el corda.

     Valora-ho.

     Tanca els ulls i assaboreix aquesta escalfor abans de convertir-te en cera.

     Ai, Fidel, perdona. Ho he dit una altra vegada! Aviat tornarà l’escalfor. M’he sobrepassat! Et confessaré que fa un temps que em costa mesurar-me. Et demano disculpes, amic. Què podria fer per tu?

     —Potser sí, estimada, que em prendré la pastilla, tot i que…

     Pronuncia-ho, Fidel. És millor parlar-ho. Confirma-li que saps el diagnòstic. Ella no et decebrà. Et mirarà encara amb més orgull de qui sap que aquesta primera dosi, la
pri-me-ra marca l’inici del fi-nal lluminós. Heu de tancar portes i també panys!

     A la Paulina li brillen els ulls mentre va a buscar un got d’aigua.

     Ai, Fidel, desitjaria que et posessis en el meu lloc i entenguessis com em costa aguantar la vostra mirada, que només jo puc truncar. Per sort ella encara se m’escapa. Per
sort teva.

     —Té, beu.

     Ella no pot mirar-te. Li fa massa mal veure com la pastilla rellisca per l’esòfag fins a instaurar-se en l’estómac com qualsevol altra. Però no és una pastilla qualsevol.

     Tu no deixes ni una gota intentant diluir-la al màxim.

     Em sap greu dir-t’ho però no. La ciència ha fet que morir-se es faci gairebé d’amagat i en silenci. Aquesta, com vas veure escrit en la recepta, és l’última capsa. Ja no s’hi pot fer res més. Però va, que avui auguro un dia intens!

     Travesses el llindar de la porta i et sents revifar, oi? És l’efecte del que t’acabes de prendre.

     Et sorprens com la teva dona no ha deixat mai de re- moure els malucs. Com te l’estimes… Ella torna a la cuina on se senten els hostes xerrar. Tu necessites aire.

     Abans de sortir, t’atures davant la gran tenalla d’oli que hi ha a l’entrada de la masia. Aixeques la tapa i et ve una bafarada. Aquesta olor de ranci la tens clavada a la memòria, guardada en el lloc més primitiu del cervell. Ho sé. Si sabessis quantes olors tinc jo emmagatzemades… Més de quatre-cents compostos, tots orgànics, volàtils…

     Però, a mi, la de l’oli no em diu res.

     T’aconsello que a partir d’ara miris aquesta gran gerra com una guardiana fidel dels teus records. La seva aroma prové de racons molt amagats de la teva història.

     Prova-ho.

     Ensumes i recordes com la teva mare et feia un petó de bona nit, un gest lligat a una olor. Et toques la galta. No pateixis. Sempre us passa. En aquest punt de la vida, desenvolupeu un tercer sentit i recupereu la vostra biografia.

     Al principi la sensació és estranya però veuràs com n’és de reconfortant.

     T’ha agradat tornar a ser nen, doncs torna-hi!

     Poses el nas a dins i veus la padrina traient l’oli amb la cullera de boix. No tens cap fotografia d’ella però l’olfacte te la fa present: amb les faldilles dobles fins als peus i les mitges de llana sargides.

     Sé que vols més records.

     Ara hi aboques el cap dins la tenalla. Somrius. Et veus a tu sucant pa de la cullera. Empasses saliva per rememorar el gust amarg de la primera collita. D’aquell oli verd, que et van ensenyar a apreciar.

     Te n’apartes i llavors ho entens. Aquesta gran gola té ànima o, millor dit, ànimes, tantes com vides han recollit l’oli del seu fons. Per tu no és només un objecte. I ho vols explicar, però no saps a qui perquè no et preguin per boig.

     Tornes a mirar dins la tenalla, buscant una resposta.

     Però jo et dic, amic Fidel, que no la trobaràs dins la gerra.

     Tranquil, ho sabràs en el moment oportú.

     Ara surt a fora i respira.

     Seus en la fredor del banc de pedra que franqueja la masia. Hi toca el sol i hi ha una breu brisa que convida a relaxar-se. Poses una cama sobre de l’altra i t’endormisques.

     De sobte, un petó raspós a la galta per una barba incipient et desperta. Ni tan sols havies sentit com el cotxe aparcava davant de casa. Obres alhora els ulls i els braços tot i no reconèixer aquell bes, tan diferent del que havia exhumat la tenalla. El teu net se’t llença a sobre i t’adones que ja és un home. Aguantes cofoi la seva envestida.

     Benaventurat per l’amor que et prodiga.

     —Vigila amb l’avi, Jan. I tu pare —et xiuxiueja, mentre et frega els braços la Marta— no li permetis tantes coses al nen que ens té contents.
     —Vols callar, mama! Sempre esteu igual. Bla, bla, bla. 

    I el Jan seu al teu costat mentre es perd en la pantalla del mòbil.

     Creues la mirada amb la teva filla i a ella se li ennuvola la imatge. Tu te n’adones, però, com t’has promès, calles.

     No vols parlar de mi. A aquestes alçades, de veritat, Fidel, et dic que no ho entenc.

     El teu gendre treu la maleta amb rodes del maleter i creua la mirada amb la Paulina que ha sortit a rebre’ls.

     T’aixeques sense ser vist —o això et penses— i camines sol cap a casa. Ara tens pressa? —Jan posa’t al costat de l’avi —diu riallera l’àvia—. A veure qui és més alt?

     El noi se t’acosta de mala gana, et posa el braç sobre les espatlles, gira el mòbil com pot i us feu una foto a cegues.

     Una sap que d’aquí a poc d’això se’n dirà selfie i ja no serà tan complicat enquadrar.

     —Espereu que us en faig una altra amb el meu telèfon, que segur que aquesta ha sortit poc natural!

     La Marta el busca a la bossa de mà amb ganes de canviar les fotos antigues de casa. Quan aixeca la vista, el noi ja ha entrat a la masia.

     —No passa res, jo m’hi poso—. I el gendre t’agafa per la cintura.