I què escric en el primer post? Porto una estona pensant-t’hi.
Encenc el mòbil i miro les fotos per veure si m’inspiro. I de sobte m’apareix la teva. I estàs allà asseguda en aquella cadira de fusta i l’esquena que no et toca al respatller. Corbada i ossuda i amb alguna ferida a les vèrtebres que fa temps que no se’t cura. T’observo amb l’enveja d’una vida ben trillada. La que més.
La instantània te la van fer de perfil mentre estaves absorta en la pantalla brillant del teu portàtil, que et meravellava. Tens noranta dos anys i estàs escrivint a raig les teves memòries, el que recordes, que no és poc. Però no expliques el que has callat i ara ja és massa tard per preguntar-te.
No tecleges fort com ho faries en una Olivetti. Tot i que ho intentes. I a tu això et costa d’entendre: que et rovelles, que ets l’última que queda de la teva quinta. Tots han marxat. Tots. I te’n fas creus i els enyores en veu baixa. Prems la tecla i escrius les seves vides per retrobar-te amb els teus pares i germanes, amb els amics i amb l’espòs i, amb dues nebodes que, prematurament, comparteixen cel amb ells.
-I a mi no em volen encara?- em preguntes.
-Encara tens guió, aquí, abuelita.
I segueixes amb la teva prosa antiga de machos transportant panís i sisquere plogués.
M’agrada que donis un cop de carro al final de cada línia i que tallis les paraules amb un guió. És com reivindicar que no t’acabes a cop de guillotina.
I em deixes llegir. Expliques que quan vas néixer van agafar l’aigua de la verdura per rentar-te, i que no et volien estimar perquè els teus pares ja havien enterrat dos fills. I saltes a la guerra civil on vas fer d’infermera de la Creu Roja. I parles de la pressa en casar-te i de la prudència de parlar català en postguerra.
Em torno a mirar la foto del mòbil i t’han desaparegut els solcs de la cara i les pigues de les mans. Ets jove. Una jove velleta que desitjaria viure més vides. Vas fer pel·lícules i guions i vestuari. Hi posaves la teva la veu i triaves la música de Losç Pecos. Tocaves el piano i l’acordió i anaves al Liceu amb una perruca ben pentinada. Vas aprendre a conduir posar mai la súper directa.
I jo et recordo vital, sempre, i de sobte morta. El teu últim batec em va arribar com un ensurt. Vaig arribar a temps a fer-te una foto on ja no em somreies a mi, sinó als de la teva edat, que t’esperaven amb els braços oberts.
I al calaix del teu despatx vaig trobar quatre llibres.
I ara soc jo la que sec davant un portàtil i miro la meva novel·la.
I les teves pigues m’apareixen ara a les meves mans. He publicat un llibre abuelita i sé que t’agradaria llegir-lo. Però saps, no cal, perquè el llibre “Pedalar amb tu” ja el vas escriure.