Cadascú té els seus punts forts i dèbils. Hi ha gent que de seguida s’adona de quins són i d’altres que triguen tota una vida en adonar-se’n. De vegades són els altres que te’ls diuen, que te’ls veuen. És llavors quan entens molts comportaments, decisions que has pres o manera de viure.
Jo tinc una predisposició natural a fixar-me en les persones: com parlen, es mouen, caminen, s’expliquen… som tots tant diferents! Per mi el carrer, el bus, el metro, el súper, la feina és un gran plató ple de personatges. Estan tots allà, inventats, i només em cal parar l’orella, obrir els ulls i interessar-me per ells per recollir petits detalls que faran néixer i créixer al protagonista o al secundari de la meva història.
La meva família em diu que soc tafanera. I sí, ho soc però és que no puc sortir al carrer amb el cervell bloquejat. No puc no fixar-m’hi. Soc així, tinc aquest do inherent i no faig mal a ningú. Per què hauria de pedalar en contra si em fa feliç?
Vaig a comprar el pa i, de sobte, algú xiula. Jo em giro cap al so i sento com m’entra la informació, la processo, la destrio i l’apunto. Ho faig ara i ho fet des que tinc consciència que ho faig. Tinc converses apuntades, mirades, gestos, accents,… És la meva biblioteca personal i, quan estic davant l’ordinador, somiant amb altres biografies, les trec de l’arxiu i les hi dono vida. Així és com creo una nova personalitat al meu gust.
És com parir a la carta!
